diumenge, 28 de febrer de 2010

El dit de l'Aznar (per Josep de la Casa)

En el Blog que el meu amic Josep de la Casa té a directe.cat, se hi pot llegir un article molt interessant que em prenc la llibertat de reproduir aquí, feia així:

--------------
El dit de lAznar

La imatge, d’entrada fa riure, i la dita aquella del “ha quedat ben retratat” li escau a la perfecció. Però la realitat, és que veure un ex-president de govern, i més aquest, aixecant el dit amb tota la simbologia que aporta el gest no en fa gens de gràcia.

El dit de l’Aznar és prepotència, arrogància, vanitat, supèrbia, superioritat, intolerància, menyspreu, falsedat, obscenitat.
El dit de l’Aznar simbolitza el fanàtic que porta a dins.
El dit de l’Aznar és la imatge d’un personatge que no troba el seu espai i ha perdut el nord.
El dit de l’Aznar és una metàfora d’un nacionalisme ranci que fa por i fàstic.
El dit de l’Aznar, és tot allò que m’allunya del país veí.
El dit de l’Aznar, és el dit d’un mal educat.
El dit de l’Aznar, com la seva cara, és en blanc i negre. Un rictus de cinisme perillós se li fa present en aixecar el dit als estudiants, i ens mostra el polític convençut que ha estat cridat per salvar la pàtria.
El dit, la cara i el bigoti de l’Aznar és tot allò que embruta i ens allunya de la política.
El dit és insult, la cara fa por, i el bigoti... el bigoti...
----------------

I com que a mí també m'agrada posar-hi cullerada hi afaxiré el meu comentari:

És lamentable que un dia que l'Aznar es decideix a aixecar el dit, no sigui per demanar perdó al mon sencer pel mal gust que va tenir governant aquest pais. Però no, no va fer això, sino que es va dedicar a fer un gest sense paraules (que és llest el punyetero), gest, que mitja espanya es dedica a interpretar i l'altra mitja a aplaudir. El dit de l'Aznar corre el perill d'empassar-se al seu propi creador, perquè gaire bé esta agafant personalitat pròpia.

En fi, el dit de l'Aznar, "la niña de Rajoy", el negre de Banyoles i el Pep Guàrdiola acabaran sent les reliquies que donaran vida a aquest pais, pais que, fiins ara, ningú a estat capaç de redressar. I això senyors, això..., quasi bé em fa més por que'l mateix bigoti! (que per cert, se'l ha mig rapat).

dimarts, 16 de febrer de 2010

Ernest Maragall

A veure, perquè hauria de plegar el Sr. Maragall? Es va limitar a expresar la seva opinó referent al govern del que forma part i en el que ell hi ha detectat cansament, a la vegada que troba a faltar un projecte compartit pels tres socis de govern. Davant d'aquesta declaració hi han hagut clams de la prensa, tertulians i polítics de que plegui. És que no es pot participar de una acció de govern tot i fent aquestes declaracions? És que no pot aportar res de positiu a un govern com aquest una persona que ha demostrat ser sobradament capaç en la gestió que li ha tocat desenvolupar? Jo penso que si.
Ara bé, el que no entenc és el que ha fet després. No puc entendre que un polític com ell hagi dit Didac on va dir digué. Per això si que el faria plegar.

dissabte, 13 de febrer de 2010

TELEFONIA PREMATURA

No fa guaires dies es va publicar una mena d’enquesta en la que s’expressava una estadística referint-se a l’edat que els nens comencen a tenir telèfon mòbil. De fet, això és simplement una dada, subjecta òbviament, a desencadenar diferents interpretacions i/o opinions. Jo personalment me’n vaig assabentar d’aquesta enquesta per la tertúlia d’en Basté a El Mon a RAC1. Vaig quedar sobtat de les opinions que els contertulians adoptaven: una actitud repressiva capa la tinença d’aquests aparells per part dels nens. Parlaven del telèfon mòbil com si fos una bé d’ostentació pública o un caprici completament inapropiat i perjudicial per la educació de les criatures. Nomes un dels allà presents va abordar el tema referint-s’hi com un recurs civilitzat que la tecnologia posa al nostre abast que cal que nens i nenes aprenguin a fer servir adequadament.
Ens agradi o no, el telèfon mòbil és un dispositiu que tard o d’hora la immensa majoria de la gent acaba emprant com eina de treball i vincle de connexió social, per no parlar de recurs de seguretat en situacions crítiques i no tant crítiques. Així que, senyors contertulians de El Mon a RAC1: cal introduir aquest aparell a la formació educativa de la canalla com fem amb la bicicleta, l’ordinador o la natació. No pot ser que puguin anar pel carrer amb consoles portàtils de 200 euros i no puguin portar un telèfon a la butxaca.