Ves a saber qui...

Simplificaré moltes coses i n'obviaré moltes altres perquè d'aquest tema tothom en sap i ja fa molts anys que s'en parle. Així que abocaré opinió directament.

Els experts, cada dia, analitzen l'actualitat econòmica i fan cervelluts anàlisis sobre perquè l'economia del nostre país va com va., o sigui malament. Al final, faran bona aquella "tontada" que va dir aquell: “un economista és qui et dirà demà per que no ha passat avui allò que va pronosticar ahir”. És clar que avui en dia encertar és fàcil, només cal dir que les coses demà estaran pitjor.

Jo, que soc lent de reflexos, finalment he pogut arribar a la lamentable conclusió de que no en tenen ni idea. Economistes, polítics, banquers, consultors financers i d'altres personatges de dubtosa credibilitat. El meu diagnosi es molt simple i d'altra banda amplament conegut. Els diners són temeraris i covards, o més ben dit, qui els té o controla és temerari i covard. La temeritat és la que ens va posar dins aquesta crisi i la covardia es la que no ens deixa sortir.

Només la inconsciència col·lectiva ens traurà d'aquesta situació, per que només aquesta inconsciència serà capaç d'anestesiar el nostre estat natural ancorat a la condició de covards. El problema és que, des d'un punt de vista macroeconòmic, els diners no els controla ningú, cadascú en té un percentatge de control, sobre els seus i sobre els que no són seus. En algun moment la situació es revertirà, i serà a partir de l'inconscient col·lectiu i no de les mesures que els ximples i beneits, tècnics i polítics, puguin arribar a prendre. Aquí mateix, a la bora nostra, hi ha gent amb diners, espantada i que no sap que fer-ne i que per tant no en fa res. Quan aquesta gent tingui més por de tenir els diners guardats que de deixar-los anar, tot el procés de crisi es revertirà i el cicle es tancarà.

El debat de l'energia. Les Nuclears

Clar que tot el que fa referència a l'energia nuclear fa por. La gent tenim por de que les centrals nuclears petin i la radiació s'escampi per arreu, provocant-nos malalties de tipus cancerigen que ens portaran a una mort agònica, lenta i segura. Fins aquí tot normal, és normal i fins i tot humà tenir por. Ara bé, racionalitzem la por. Ciutadans de Catalunya! Sapigueu que al sur de França tenim centrals nuclears que si arribessin a descontrolar-se, patiríem els seus efectes devastadors tan o més que si es descontrolessin les que tenim a la mateixa Catalunya o a la nostra mai prou estimada Espanya. Be, tractat el tema de la por abordarem altre tipus de qüestions.

La qüestió central del debat no és si podem passar sense les centrals nuclears sinó si estem disposats a pagar el preu que aquesta decisió comportaria. Fem algunes reflexions.

De caire econòmic

El 21 per cent de l'energia elèctrica que consumim a Espanya ve de les centrals nuclears. Això no vol dir que aquestes centrals tinguin el 21 per cent de la capacitat generativa del país. És a dir, si sempre fes sol (plaques fotovoltaiques), sempre fes vent (aerogeneradors) i sempre estesin els pantans plens (hidroelèctriques), l'aportació global dels reactors nuclears que tenim a Espanya representaria només el 8 per cent de la aportació elèctrica. Això done una pista de la intermitència i la nul·la capacitat de regulació que tenen aquestes energies alternatives. Si anem a buscar l'energia més barata possible, després de l'atòmica evidentment, hem d'anar a parar a les centrals de cicle combinat de gas. Alguns estudis apunten a la necessitat de creació de 20 noves centrals de cicle combinat per substituir, amb garanties de subministrament elèctric, a les nuclears. Això suposaria una inversió directa de 6000 milions d'euros. A aquests caldria afegir-lis uns altres 45000 milions de sobre costos en el preu de generació de electricitat com a conseqüència del consum de gas natural en els pròxims 15 anys. Tot això representaria un increment del cost de generació d'energia elèctrica del 25 per cent.

De caire estratègic

En cas de substitució de l'energia nuclear per la de cicle combinat, ens enfrontaríem a un problema geo-estratègic de primer ordre. Augmentaríem la nostra ja elevada dependència energètica internacional per sobre del 90 per cent i la seguretat de l'abastament de gas dependria encara més de l'evolució política i social dels productors del nord d'Àfrica. França per exemple és autònoma pel que fa a l'energia elèctrica, gràcies a que està cosida de nuclears.

De caire mediambiental i emissions de CO2

La producció elèctrica d'origen nuclear està lliure d'emissions de CO2. Al substituir-la per la de cicles combinats de gas, comportaria la emissió anual addicional de 22 milions de tones de CO2, equivalents a les emissions de aproximadament la quarta part dels vehicles del parc automobilístic espanyol. Cal dir que a partir del 2012 les emissions de CO2 per sobre de la quota corresponent ja no seran gratuïtes i això també representaria un cost afegit a la generació d'energia.

De la banda de la seguretat

No cal dir que les centrals nuclears comporten un gran perill pel planeta en cas d'accident greu o mala gestió dels residus radioactius. Tampoc podem obviar que un accident nuclear no afecta solament el país que n'és titular sinó que la contaminació que provoca ultrapassa les seves fronteres. Per això entenc que l'autorització per la construcció de noves centrals així com un posterior seguiment de la seva gestió, hauria de dependre d'un organisme de rang superior, que en el nostre cas podria ser la Comissió Europea.

Il·luminació pública amb llums LED

D. Miguel Sebastian Gascón, ministre de industria, turisme y comerç, ha desenvolupat un pla d’estalvi energètic estatal basat en diferents accions correctores, entre les que s’hi pot destacar: el increment del rebut de la llum, el canvi de neumàtics als vehicles, la disminució de la velocitat màxima a autopistes i autovies o la substitució de l’enllumenat públic per il·luminació basada en tecnologia LED. I és precisament d’aquesta última, l’enllumenat tipus LED (Light Emision Diode), sobre la que voldria fer una petita reflexió tècnica.

La implantació d’aquest sistema d’il·luminació te moltes possibilitats de generalitzar-se en un futur pròxim, sobre tot pel que representa a nivell d’estalvi energètic. És cert que hi han qüestions que no podem ignorar, com per exemple les que fan referència a la seguretat. Els LED produeixen llum blanca i aquesta llum afecta directament a la melatonina. Es tracta d'una hormona que controla el ritme circadià del cos i el protegeix de diverses malalties degeneratives. Tampoc podem ovbiar altres qüestions de caire econòmic com ara el fet de que no sempre la llum LED és la més eficient, ja que en alguns casos fa falta més energia per arribar a la mateixa lluminositat.

Dit això, el que a mi em costa més d’entendre és que, des de l’administració, es promogui substituir precisament els equips lumínics més eficaços que actualment tenim instal·lats. No sé si recordeu que, no fa molts anys, es van canviar la majoria de les llums de vapor de mercuri que quedaven en l'enllumenat públic, per les de vapor de sodi, o sigui les de llum blanca per les de llum groga. Si deixem de banda els LEDS, l'enllumenat basat en vapor de sodi és el de més alt rendiment que tenim instal·lats en l'actualitat, si més no pel que fa referència a l'enllumenat públic.

Que vull dir amb tot això, que no puc entendre perquè no es comença per promoure la substitució d'altre tipus d'enllumenat, com ara el que podem trobar a oficines, industries i habitatges. que presenten rendiments lumínics molt menys satisfactoris.

El valor del respecte (Xavier Bigatà Viscasillas

DIARI AVUI. Carta del dia

El valor del respecte

04/02/11 02:00 - Sabadell - Xavier Bigatà Viscasillas email protegit

Fa temps que, des de diferents àmbits, se'ns alerta de la falta de valors sòlids en la nostra societat. Un dels valors que manca és el respecte a l'altre quan aquest pensa d'una forma diferent de la pròpia. Tot i conèixer com sol expressar-se el Sr. Vidal Quadras, m'ha sorprès la seva –per mi– intolerable, injustificada i innecessària manca de respecte que ha mostrat cap al president Jordi Pujol. Una triple manca de respecte: la que qualsevol ciutadà ha de tenir cap a un altre; la que qualsevol català ha de tenir cap a qui ha estat president del seu país; i la del respecte que s'espera d'un polític professional cap a un altre. El Sr. Vidal Quadras faria molt bé de llegir el butlletí setmanal que edita el Centre d'Estudis Jordi Pujol. Entre d'altres coses, hi ha escrits d'intel·lectuals de prestigi, referències bibliogràfiques i enllaços amb webs especialitzades que li permetran aprendre el que són els valors humans; i en concret aquell que al Sr. Vidal Quadras més li fa falta: el respecte a l'altre i a la diversitat. No tot s'hi val, Sr. Vidal Quadras; ni tan sols en el seu bloc ni en les tertúlies en les quals vostè participa.

17 AUTONOMIES O AUTONOMIA DIFERENCIAL

Ara se'n parle molt, la premsa en va plena, de la insostenibilitat (econòmica) de l'estat de les autonomies. No he estudiat els números, però suposem que si, que realment i en els temps que corren, l'estat de les autonomies és econòmicament inviable (hipòtesi certa). Les autonomies són (o haurien de ser) una qüestió política, mai econòmica. Això no vol dir que no hagin acabat esdevenint en un problema econòmic, i no cal que perdem el temps en negar-ho per que les conseqüències ja les estem patint. Dividir l'estat espanyol en disset autonomies és una monstruositat innecessària que acabarà per malmetre el sistema, i sinó al temps em remeto. Ara bé, la qüestió és: perquè n'hem de tenir disset? Si assumim que la naturalesa del estat autonòmic és política, vol dir que es tracta d'un reconeixement polític de un fet diferencial (idiomàtic, cultural, social, etc.), quin significat tenen comunitats autònomes com la de Madrid o La Rioja?, per posar dos exemples dels quinze que podria posar. Tots sabem que la creació de 17 autonomies va estar sempre al servei de no reconèixer aquest fet diferencial, allò que diuen del “cafè per tothom”. Si considerem que Espanya ja ha assumit fa temps que el País Basc es un parèntesi de l'Estat i que és una batalla perduda, llavors la conclusió es molt simple: catalanes i catalans, en aquesta lluita estem sols. El perill que correm és que el propi sistema perverteixi el plantejament, partint d'una hipòtesi certa per arribar a una conclusió falsa o inconvenient per a Catalunya. El pas que ens toca donar a Catalunya no és ni de bon tros la independència sinó l'Autonomia Diferencial. Al meu entendre això passa inevitablement per modificar l'estat de les autonomies, passant-lo de 17 a 2.

EL COTXE ELÈCTRIC. UNA OPCIÓ RIDÍCULA PER L'UTILITARI PARTICUAR?

El cotxe elèctric és un medi de transport particular de poques prestacions: baixa potència, petit, poca autonomia i econòmicament difícil d'abordar. Però aquesta definició també va ser aplicable, en el seu moment, a la televisió de plasma i, tot i així, ens en vàrem sortit. Ara les teles son grans, amb moltes prestacions i assequibles per un segment prou ampli de la població. Per tant, dono per fet que el cotxe elèctric també s'impregnarà de prestacions tècniques satisfactòries i de fàcil accessibilitat econòmica.

Però, aquest no es el tema que ens hauria de amoïnar. L'idea que ens inculca el discurs “sostenible” és que, malgrat tot, el cotxe elèctric és un cotxe verd. Ah! Si és verd la cosa canvia, les prestacions, l'autonomia i el preu, ja poc importen, per que, què no hem de fer pel medi ambient, oi?

Suposem que s'imposa aquest discurs, “sostenible” vull dir, i anem tots en cotxes verds. Hi ha un principi fonamental de la física terriblement obstinat: l'energia ni es crea ni es destrueix, únicament es transforma. Es a dir, l'energia la podem transformar en un altra forma d'energia o en treball. La energia elèctrica, llampecs a part, és el resultat de la transformació d'algun altre tipus d'energia: cinètica (salts d'aigua), crema de combustibles fòssils (petroli i derivats), nuclear (per tots àmpliament coneguda) i alternativa (eòlica, fotovoltaica, biomassa, etc.). Doncs, com anava dient, si anem tots en cotxes verds a fer les mateixes coses que ara fem amb els cotxes, diguem-ne “marrons” per exemple, la quantitat de treball absolut que s'haurà de realitzar en termes energètics serà aproximadament el mateix.

Per tant, tots aquest combustibles fòssils que ara anem cremant, cadascú al nostre cotxe “marró”, s'hauran de cremar a les noves centrals tèrmiques, centrals que s'hauran de construir per satisfer tot aquest excés d'energia elèctrica que requeriran els cotxes verds. Ah! Que la idea no era contaminar cremant combustibles fòssils, doncs haurem de construir més pantans per fer´hi centrals hidroelèctriques. Ah! Que quan hi ha sequera això no serveix i a més a més son una agressió al ecosistema, doncs haurem de construir més camps d'horts fotovoltaics i omplir les muntanyes d'aerogeneradors. Ah! Que això és contaminació visual i els ocellets se hi estampen i es moren, doncs no ens quedarà més remei que anar a parar a les centrals nuclears. Ah! Que nuclears no, gràcies.

No ens enganyem, els cotxers verds potser revolucionaran el sector energètic. Fins i tot aconseguiran enviar la contaminació fora de les ciutats, però no la eliminaran. De fet, parlant de desplaçar la contaminació, encara es pot trobar algun avi per algun poble de Catalunya que diu que anar a cagar al bosc era d'allò més “sostenible”. Potser si, quan eren quatre els que hi anaven, però que passaria si ara anéssim tots a cagar al bosc.

La publicitat dels bons (Carta de Xavi Bigatà Viscasillas al director de La Vanguardia, publicada en la edició paper del 5/11/10)

El passat dia 5 de novembre, en Xavi Bigatà Viscasillas va publicar aquesta carta al director de La Vanguardia:

El Govern de la Generalitat està fent una campanya de propaganda que deu ser l'enveja de qualsevol empresa privada. Anuncis en mitjans de comunicació i falques publicitàries als carrers de moltes ciutats. Quin cost ha tingut aquesta campanya? Calia fer-la tenint en compte que ja se'ns havia explicat abastament i que s'havia publicitat gratuïtament ser notícia i comentari diari en tots els mitjans de comunicació públics i privats? Calia fer-la si la previsió dels analistes era que en pocs dies es col·locaria l'emissió, com ha passat? Qui ha pagat la campanya publicitària, la Generalitat o les entitats financeres que tindran un 3% de comissió? El cost d ' aquesta campanya encareix encara més una operació que molts analistes defineixen com a massa costosa per a qui emet els bons. Massa costosa pels ciutadans de Catalunya.

Per això també crec que falten més explicacions sobre què passarà l'endemà que una Generalitat amb problemes de finançament s'hagi gastat tots aquests diners. Diners que haurà de retornar amb el 7,75% d'interessos i comissions. Sembla que aquesta emissió és una fugida endavant que implica tenir pa per avui i gana per demà.