TELEFONIA PREMATURA

No fa guaires dies es va publicar una mena d’enquesta en la que s’expressava una estadística referint-se a l’edat que els nens comencen a tenir telèfon mòbil. De fet, això és simplement una dada, subjecta òbviament, a desencadenar diferents interpretacions i/o opinions. Jo personalment me’n vaig assabentar d’aquesta enquesta per la tertúlia d’en Basté a El Mon a RAC1. Vaig quedar sobtat de les opinions que els contertulians adoptaven: una actitud repressiva capa la tinença d’aquests aparells per part dels nens. Parlaven del telèfon mòbil com si fos una bé d’ostentació pública o un caprici completament inapropiat i perjudicial per la educació de les criatures. Nomes un dels allà presents va abordar el tema referint-s’hi com un recurs civilitzat que la tecnologia posa al nostre abast que cal que nens i nenes aprenguin a fer servir adequadament.
Ens agradi o no, el telèfon mòbil és un dispositiu que tard o d’hora la immensa majoria de la gent acaba emprant com eina de treball i vincle de connexió social, per no parlar de recurs de seguretat en situacions crítiques i no tant crítiques. Així que, senyors contertulians de El Mon a RAC1: cal introduir aquest aparell a la formació educativa de la canalla com fem amb la bicicleta, l’ordinador o la natació. No pot ser que puguin anar pel carrer amb consoles portàtils de 200 euros i no puguin portar un telèfon a la butxaca.