dissabte, 20 de novembre de 2010

EL COTXE ELÈCTRIC. UNA OPCIÓ RIDÍCULA PER L'UTILITARI PARTICUAR?

El cotxe elèctric és un medi de transport particular de poques prestacions: baixa potència, petit, poca autonomia i econòmicament difícil d'abordar. Però aquesta definició també va ser aplicable, en el seu moment, a la televisió de plasma i, tot i així, ens en vàrem sortit. Ara les teles son grans, amb moltes prestacions i assequibles per un segment prou ampli de la població. Per tant, dono per fet que el cotxe elèctric també s'impregnarà de prestacions tècniques satisfactòries i de fàcil accessibilitat econòmica.

Però, aquest no es el tema que ens hauria de amoïnar. L'idea que ens inculca el discurs “sostenible” és que, malgrat tot, el cotxe elèctric és un cotxe verd. Ah! Si és verd la cosa canvia, les prestacions, l'autonomia i el preu, ja poc importen, per que, què no hem de fer pel medi ambient, oi?

Suposem que s'imposa aquest discurs, “sostenible” vull dir, i anem tots en cotxes verds. Hi ha un principi fonamental de la física terriblement obstinat: l'energia ni es crea ni es destrueix, únicament es transforma. Es a dir, l'energia la podem transformar en un altra forma d'energia o en treball. La energia elèctrica, llampecs a part, és el resultat de la transformació d'algun altre tipus d'energia: cinètica (salts d'aigua), crema de combustibles fòssils (petroli i derivats), nuclear (per tots àmpliament coneguda) i alternativa (eòlica, fotovoltaica, biomassa, etc.). Doncs, com anava dient, si anem tots en cotxes verds a fer les mateixes coses que ara fem amb els cotxes, diguem-ne “marrons” per exemple, la quantitat de treball absolut que s'haurà de realitzar en termes energètics serà aproximadament el mateix.

Per tant, tots aquest combustibles fòssils que ara anem cremant, cadascú al nostre cotxe “marró”, s'hauran de cremar a les noves centrals tèrmiques, centrals que s'hauran de construir per satisfer tot aquest excés d'energia elèctrica que requeriran els cotxes verds. Ah! Que la idea no era contaminar cremant combustibles fòssils, doncs haurem de construir més pantans per fer´hi centrals hidroelèctriques. Ah! Que quan hi ha sequera això no serveix i a més a més son una agressió al ecosistema, doncs haurem de construir més camps d'horts fotovoltaics i omplir les muntanyes d'aerogeneradors. Ah! Que això és contaminació visual i els ocellets se hi estampen i es moren, doncs no ens quedarà més remei que anar a parar a les centrals nuclears. Ah! Que nuclears no, gràcies.

No ens enganyem, els cotxers verds potser revolucionaran el sector energètic. Fins i tot aconseguiran enviar la contaminació fora de les ciutats, però no la eliminaran. De fet, parlant de desplaçar la contaminació, encara es pot trobar algun avi per algun poble de Catalunya que diu que anar a cagar al bosc era d'allò més “sostenible”. Potser si, quan eren quatre els que hi anaven, però que passaria si ara anéssim tots a cagar al bosc.

dissabte, 6 de novembre de 2010

La publicitat dels bons (Carta de Xavi Bigatà Viscasillas al director de La Vanguardia, publicada en la edició paper del 5/11/10)

El passat dia 5 de novembre, en Xavi Bigatà Viscasillas va publicar aquesta carta al director de La Vanguardia:

El Govern de la Generalitat està fent una campanya de propaganda que deu ser l'enveja de qualsevol empresa privada. Anuncis en mitjans de comunicació i falques publicitàries als carrers de moltes ciutats. Quin cost ha tingut aquesta campanya? Calia fer-la tenint en compte que ja se'ns havia explicat abastament i que s'havia publicitat gratuïtament ser notícia i comentari diari en tots els mitjans de comunicació públics i privats? Calia fer-la si la previsió dels analistes era que en pocs dies es col·locaria l'emissió, com ha passat? Qui ha pagat la campanya publicitària, la Generalitat o les entitats financeres que tindran un 3% de comissió? El cost d ' aquesta campanya encareix encara més una operació que molts analistes defineixen com a massa costosa per a qui emet els bons. Massa costosa pels ciutadans de Catalunya.

Per això també crec que falten més explicacions sobre què passarà l'endemà que una Generalitat amb problemes de finançament s'hagi gastat tots aquests diners. Diners que haurà de retornar amb el 7,75% d'interessos i comissions. Sembla que aquesta emissió és una fugida endavant que implica tenir pa per avui i gana per demà.

divendres, 22 d’octubre de 2010

The Grand Design de Stephen Hawking

Han creat molt rebombori, entre alguns sectors de la societat, les afirmacions envers l'existència de Deu que el astrofísic britànic Stephen Hawking fa en el darrer llibre que ha publicat: The Grand Design. A la pregunta: L'univers necessita un creador? Respon rotundament que NO. De fet, ja ho va dir Borges: "La teología es literatura fantastica y Dios su mayor creación". L'univers es va crear de manera espontània com una conseqüència inevitable de les lleis de la natura. I amb aquesta afirmació el Sr. Hawing ha aconseguit posar d'acord, per un cop a la vida, als representants de les principals religions (cristiana, jueva i musulmana) en rebutjar els seus arguments. Però el que no te rebuig són els arguments que estan amprant aquest notables. Sense anar més lluny, el rabí cap dels britànics s'ha permès afirmar que “a la Bíblia senzillament no l'interessa com es va crear l'univers”. Això considerant que el primer llibre de la Torah (y la Bíblia) es diu Gènesis y precisament explica com es va crear l'univers.

Ara bé, tot això era bastant previsible. Però a mi, el que m'ha cridat poderosament l'atenció d'aquest llibre és un altra cosa, i com que no soc traductor d'anglès la deixo anar tal i com la diu: "Traditionally these are questions for philosophy, but philosophy is dead. Philosophy has not kept up with modern developments in science, particularly physics. Scientists have become the bearers of the torch of discovery in our quest for knowledge". Bé, doncs d'això no en diu ningú res o, si més no, jo no ho he sabut trobar per enlloc. Aquesta falta de resposta per part dels intel·lectuals si que la trobo preocupant, a no ser que assumirem el fet que aquests intel·lectuals estan d'acord amb el Sr. Hawking, fet que encara trobaria molt més inquietant.
.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Els “cuentapropistas” Cubans

Un home es troba una làmpada màgica, la agafa i el geni li diu: et concedeixo un desig. L'home li va contestar: doncs... vull no posar-me mai malalt. Concedit!, li va dir el geni i el va convertir en treballador autònom. Jo tinc un paren, allà per l'Aragó que un dia em va dir; “si quieres salir por ahí el fin de semana en moto y hacerte daño tinenes que ser asalariao!, sinó, date por por jodio”. És un treballador autònom, el pobre, i va anar coix a treballar una bona temporada.

Un “cuentapropista”, en diccionari crioll, és aquell que treballa per comte i risc, o sigui allò que vulgarment s'anomena un treballador autònom. Ara resulte que el Raul Castro ha obert la veda per legalitzar els “cuentapropistas” i així els cubans puguin deixar de ser funcionaris per treballar per compte propi muntant petits negocis (paletes, agricultors, etc.). O sigui, podran fer el que ja feien clandestinament però pagant impostos i perdent prestacions socials.

Algú els hauria d'avisar a aquesta gent del enrenou en el que s'estan posant, algú els hi hauria de dir que no podran estar mai més malalts i que si no treballen no guanyaran ni tant sols el miserable sou que guanyaven abans. Algú els hi hauria de fer saber que estan perduts, que no gaudiran mai més de cap prestació social i perdran tots els drets que els hi quedaven. Algú els hi hauria de dir...

dijous, 3 de juny de 2010

Foti el camp Sr. Zapatero, Foti el camp!

A Espanya sempre estem igual i per no canviar no canviem ni la llei electoral. I ja hi tornem a ser. Volem fer fora a un “fulano” de la presidència del govern i no podem, tot per aquesta conya de no limitar els mandants presidencials. Perquè una cosa tinc clara, i és que per molt que ara no ho sembli, en Zapatero, pot tornar a guanyar les eleccions.

És possible que no estem capaços de aconseguir allò que fins i tot hem aconseguit al futbol: limitar mandats? És possible que ara, igual que va passar amb els presidents Suárez, González i Aznar, tinguem que fer fora al partit per fer-los fora a ells?

Es va tenir que fer un cop d'estat per fer fora a Suárez, el nostre primer president democràtic. Se'n va tenir que fer un altre per fer fora al Aznar. Fins i tot es va tenir que desvirgar a la dreta democràtica espanyola posant-la a governar per poder fer fora als de Filesa i el GAL.

I ara què? Haurem de tornar a posar a governar de nou aquesta dreta “otrora desvirgada” per tornar a fer fora algú que ens està destruint el país, o el que es pitjor, haurem de posar a governar a Rajoy. Va home va...

Home, potser si aquesta crisi l'hagués tingut que gestionar en Rajoy, hauriem tingut quelcom de guanyat. No te idees pròpies, ni bones ni dolentes, així que s'hagués limitat a aplicar el manual de macroeconomia, al cap i a la fi és el que estan fent la majoria dels països i veig que se'n van sortint. Potser no ens calia un personatge tant brillant, tant genial, tant dalinià com en Zapatero.

No fa gaires dies, en Josep Perarnau em deia: “en aquests moments te'n adones que personatges com Zapatero son gent normal com tu i com jo que no sabem exactament que cal fer en situacions com per la que ara està passant el país”. Llavors li vaig donar la raó, però avui em pregunto: vols dir Josep que nosaltres ho hauríem fet tant malament?

dijous, 22 d’abril de 2010

S'ha mort Juan Antonio Samaranch


En alguna tertúlia radiofònica, ja s'està discutint si cal posar-li el seu nom a un carrer de Barcelona. Carrer de Juan Antonio Samaranch o millor, Avinguda de Juan Antonio Samaranch o fins i tot perquè no, Plaça de Juan Antonio Samaranch. Estem parlant d'aquell que encara aixecava el braç en el ben avançat tardofranquisme.

Ara no us avorriré amb el currículum d'en Samaranch però, coses bones i interessants n'ha fet, i per Catalunya, també. Hi ha qui parle d'en Samaranch com un ambaixador de l'esport al mon, i fins i tot han arribat a dir que ha estat el millor representant internacional que ha tingut Espanya, i també algú el defineix com qui va portar les olimpíades a Barcelona, no ens enganyem, això ens toca la fibra a gairebé tots. Però, assumint que algú més hi va deure col·laborar amb això de les olimpíades, admetem que la seva intervenció va ser determinant alhora de portar-les aquí. No cal dir que aquest esdeveniment va col·locar Barcelona al “mapa mundi” amb una contundència fins aleshores totalment desconeguda. Doncs, gràcies Juan Antonio, moltes gràcies per tot.

Ara bé, també podríem especular amb la idea de que, si persones de la seva rellevància i capacitat no haguessin venut ni posat el seu talent al servei del règim franquista, potser no hagués calgut una olimpíada per treure Barcelona, Catalunya i Espanya de les cavernes europees. Si persones com Samaranch, que han gaudit d'aptituds i capacitats per fer coses importants, no haguessin dedicat els seus esforços a sostenir i enriquir un règim que es va dedicar a esfondrar i empobrir la dignitat dels espanyols, portant el país a la decrepitud més absoluta, no hagués calgut córrer després, a organitzar mundials_82 i barcelones_92 de la ma d'aquests mateixos “fulanos”, per demostrar al mon, que quaranta anys de misèria humana no ens havien deixat absolutament idiotitzats.

Jo li dedicaria un pou, El Pou de Juan Antonio Samaranch, perquè puguem refrescar les idees quan arribin temps de sequera mental.

diumenge, 11 d’abril de 2010

El sincrotró ALBA. Un microscopi gegantí


Des que es va inaugurar el sincrotró Alba, la premsa en general ens n'ha parlat molt, provant de fer-nos entendre, jo diria que amb poc èxit, què és el sincrotró. Això si, alguns conceptes han quedat prou clars: es tracta d'un microscopi gegantí que ha costat més de 200 milions d'euros i que hauria d'actuar com un imant (sentit figurat) per les empreses on la R+D+I tingui un paper preponderant en el desenvolupament del seus productes. Tant mateix, farà venir molta matèria gris a la zona, diu que gairebé 1000 científics se hi podrien aplegar amb un plaç de temps raonable.

Ara bé, perquè diuen que es tracta d'un microscopi gegantí? Dieu-me agosarat, però em prendré la llicencia d'intentar explicar-ho, a veure si així també ho puc entendre jo. Per aquell que no se'n recordi, pot ser li caldria repassar el concepte de longitud d'ona, crec que amb això n'hi haurà prou, espero.

Els antics grecs pensaven que l'àtom era la partícula més petita en que es podia descompondre la matèria, de fet, aquest és precisament el significat de la paraula àtom (del llatí atomum, i aquest del grec ἄτομον, sense parts). Encara molt temps després, fins fa gairebé quaranta anys, es pensava que els protons i els neutrons (que composen l'àtom) eren les partícules elementals. Llavors, experiments en que es feien xocar a alta velocitat protons amb altres protons o amb electrons indicaren que, en realitat, aquests protons i neutrons estaven formats per partícules encara més petites que el físic Murray Gell-Mann va denominar “quarks”, de tal manera, que cada protó o neutró està constituït per tres quarks. Actualment sabem que ni els àtoms ni els neutrons ni els protons, son indivisibles. Així que la qüestió és: quines son les verdaderes partícules elementals, les autèntiques totxanes amb les que estan fetes totes les coses, tota la matèria?

Quan parlem de partícules tant petites no podem parlar mai d'observacions directes, com qui veu un mosquit fixant-s'hi molt bé o com qui veu un bacteri a la sang amb una placa al microscopi. Per assegurar la existència d'una partícula, el que fem és observar-ne els seus efectes, la seva velocitat, posició, etc. La manera obvia (per un científic) de fer-ho, és il·luminar-la. Algunes de les ones lluminoses seran dispersades per la partícula i això ens indicarà la seva posició. Arribats a aquest punt, no ens queda més remei que introduir el concepte de “longitud d'ona”. Aquí, quan parlem d'il·luminar no estem pensant en apuntar a la partícula amb un lot i esperar que passi alguna cosa. No podrem ser capaços de determinar la posició d'una partícula amb major precisió que la distància entre dos crestes consecutives de l'ona lluminosa que estem emprant per il·luminar-la. Necessitarem llum de molt curta longitud d'ona per poder determinar la posició d'una partícula amb precisió. Donat que la longitud d'ona de la llum és molt més gran que la mida d'un àtom, no podem esperar que aquesta llum ens permeti mirar-lo (en el sentit d'observació indirecta) de manera normal i veure'n les parts que el composen al il·luminar-lo amb ones de llum, llum diguem-ne normal, el que tothom coneix per llum.

Per tant, amb quina llum (ona lluminosa) hem de il·luminar aquesta partícula desconeguda per poder-ne determinar la seva posició i per tant la seva existència? D'on podem treure aquesta llum? El que si podem avançar es que l'obtenció d'aquesta ona lluminosa requereix d'una gran quantitat d'energia.

La mecànica quàntica estableix que totes les partícules son en realitat ones (dualitat ona-partícula) i que quan major sigui l'energia d'una partícula tant més petita serà la longitud d'ona de la seva ona corresponent i per tant més capacitat d'observació tindrem i més petites seran les partícules que podrem “veure” Així que necessitarem algun sistema capaç de fer guanyar energia a partícules conegudes (per exemple electrons) per generar una ona lluminosa amb una longitud d'ona prou petita com per il·luminar partícules desconegudes més petites i determinar-ne la seva posició i velocitat i com a conseqüència d'això deduir-ne la seva existència.

Qui no s'hagi perdut a través de la meva enrevessada explicació (cosa que dubto), potser ara estarà en condicions de entendre quin és el sentit del sincrotró. Un sincrotró està format de tres parts: canó d'electrons, propulsor i anella d'emmagatzematge. El canó d'electrons genera un feix d'electrons que s'accelera en la segona part: el propulsor. Un cop accelerats fins a una velocitat propera a la de la llum, aquests electrons passen a la tercera part del sincrotró: l'anella d'emmagatzematge, d'uns 90 m de diàmetre. Es faran circular durant hores per l'anella a una velocitat constant. Quan els electrons circulen per l'anella descrivint una corba, emetent llum de gran intensitat, de longituds d'ona que van des d'allò visible fins als raigs X. Aquesta radiació emesa o llum de sincrotró, que té les característiques de longitud d'ona de les que parlàvem aigües amunt, es direcciona cap a les estacions de treball on els científics podran descobrir noves partícules o analitzar-ne el comportament de moltes altres ja conegudes. Òbviament podran fer moltes coses més i molt més interessants que jo no soc capaç ni de tan sols imaginar.

Ara podríem contestar la pregunta que hem deixat pendent al principi: quines son les verdaderes partícules elementals, les autèntiques totxanes amb les que estan fetes totes les coses, tota la matèria? La millor resposta que podem donar és que depèn de la intensitat de l'energia que puguem comunicar a les partícules, perquè això determinarà la escala de longituds a la que podem “mirar”. Es a dir, quan més energia li donem a una partícula en el sentit en que ho fa el sincrotró al actuar com accelerador de partícules, més petita serà la longitud d'ona de la llum que radiarà i més ens podrem apropar al cor de la matèria al ser capaços d'il·luminar altres partícules cada vegada més petites.

Dit de manera més planera, necessitem sincrotrons capaços de comunicar energia a les partícules, de tal manera, que aquest guany d'energia provoqui una radiació lluminosa capaç de il·luminar partícules molt més petites i així endinsa'n-se a les entranyes de la matèria, tant com sigui possible i intentar contestar un altra pregunta: És la matèria infinitament petita o trobarem una partícula que sigui la més petita de totes?

diumenge, 21 de març de 2010

BEN TROBADA BARBERIA

Hi han oficis que es perden, com per exemple el de rellotger, i fins a cert punt és lògic perquè el producte amb el que treballaven gairebé ha desaparegut i amb ells el propi ofici.
Ara bé, a cas han desaparegut els caps, els cabells i les barbes? No, per tant perquè s'hauria de perdre l'ofici de barber. Jo soc d'aquells que de nens, fa la tira d'anys, ens anàvem a tallar els cabells al barber i fins i tot ens hi afaitàvem quan el fet fisiològic ho va començar a demanar. Però també soc d'aquells que, fa la tira d'anys, vam començar a demanar talls de cabell una mica més evolucionats, en definitiva més al dia. Dissortadament, els barbers de l'època no estaven massa per la labor, i així, de mica en mica, acabarem traspassant aquesta responsabilitat a les perruqueries per a dones, molt ben portades per homes en no poques ocasions, però en definitiva pensades per a dones, “la pelu”. Més endavant els eufemismes del màrqueting les convertiren en unisex i gairebé sense que ens n'adonéssim, anar al barber es va acabar, deixant les nostres necessitats en mans d'un col·lectiu que, amb molt bona voluntat, ens va acollir com a uns refugiats residuals de l'estètica masculina.
Però diu la dita que “no hi ha mal que cent anys duri ni bé que no s'acabi”. Avui, a la zona olímpica de Terrassa, la meva dona ha descobert una barberia, nova, moderna, avantguardista i posada al dia. Una barberia del segle XXI portada per un fill i net de barbers que vol treure vida do on no hi ha, que vol reivindicar un ofici que s'està perdent però que no cal que es perdi, perquè hi ha prou matèria prima perquè això no passi. Ha construït una barberia amb aquell símbol rotatiu tant entranyable que els antics barbers tenien instal·lat a la porta, que per cert l'ha tingut que anar a comprar a Londres perquè aquí ja no l'ha pogut trobar. Ha sabut llegir que els mètodes tradicionals i les necessitats actuals que l'estètica masculina demanen, es poden combinar en un concepte nou de barberia de avantguarda. Ha sabut construït una perruqueria per a homes que també pentina dones, però sense convertir-se en unisex, sense perdre la seva essència. Això no és disseny, això no és innovació, això és simplement reinventar-se, que no es poc. A tot aquell que li quedi algun pel al cap o a la barba, aneu-hi i deixeu-li fer, que no us en penedireu. Felicitats David Rodelas, felicitats. (www.rodelas.net).

dissabte, 13 de març de 2010

Les infraestructures per terra i Catalunya sota

No se si de catàstrofe, com diu ENDESA a través dels seus representants, però segurament estarem la majoria d'acord amb qualificar d'autèntic desastre el que va passar a la provincià de Girona el passat dilluns 8 de març com a conseqüència del temporal de neu. Convindreu amb mi que el concepte catàstrofe sol està lligat també a la pèrdua de vides humanes, i afortunadament en aquest cas això no ha estat quantitativament significatiu. Ara bé, més enllà del col·lapse i desconcert que es va produir el “dia de autos”, deixar aquest escandalós número de famílies, empreses i pobles sense subministrament elèctric, fins ja en parlarem quan, ens col·loca com a país en una en una posició estratègica, com a mínim inquietant.
Soc partidari de demanar responsabilitats a ENDESA, evidentment, però no per la reacció alhora de restablir el servei, que no se si es podria fer millor o no, jo crec que la situació no permet fer-ho de una manera molt més diligent. Si que és cert que la seva política informativa als ciutadans ha estat insuficient i del tot forassenyada, però considerant la desfeta de les infraestructures la reconstrucció portarà el seu temps i això és inevitable. Per tant, crítica a la inoperància alhora de informar sobre la planificació de la reconstrucció i a la prepotència no entonant un autèntic “mea culpa” davant la ciutadania.
Dit això, hem de tenir ben clar que com a conseqüència del temporal han caigut 33 pals de suport de diferents línies de distribució del subministre elèctric que son propietat de ENDESA i, si bé es cert que això a succeït perquè s'han produït unes condicions meteorològiques excepcionals, no per això aquestes condicions deixen de estar previstes a les normatives que s'han d'emprar pel disseny d'aquestes infraestructures. Si això fos així, la resta de infraestructures que estan sotmeses a les mateixes normatives, també haurien col·lapsat per aquestes condicions excepcionals de la meteorologia. D'aquesta manera haurien caigut els pals dels repetidors de telefonia mòbil, les torres de telecomunicacions i s'haguessin enfonsat els terrats dels edificis, que per normativa han de considerar les corresponents sobrecàrregues de vent i neu. Doncs això no ha passat, aquestes construccions han aguantat. Fins i tot han aguantat els cartells publicitaris.
Soc de la opinió que cal ser molt crític amb tot això i demanar responsabilitats a ENDESA per tenir una infraestructura infradimensionada a nivell resistiu, i el que és pitjor, fins a quin punt les estructures que encara no han caigut pateixen del mateix mal? Heu vist aquell anunci d'una assegurança que diu: quina probabilitat hi ha de que s'encasti una vaca a casa vostra, realment voleu pagar per això? Doncs això és el que ha passat, ens ha agafat la vaca amb els pixats al ventre, en aquest cas, jo diria que el toro.

dilluns, 8 de març de 2010

“Corridas”. Supressió i cultura taurina (per Xavier Bigatà Viscasillas)

Benvolguts lectors,

Us transcric la carta pública del Sr. Bigatà, gaudiu-la perquè l'ha clavat.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Tres comunitats autonòmiques volen preservar la “Fiesta de los toros” declarant-la “Bien de Interés Cultural”. La Vanguardia inclou les cròniques sobre les “corridas” en l´apartat de “Cultura”. La cultura és el conjunt de tradicions i de formes de vida, tan materials com espirituals, d’un poble. Però els símbols culturals es van modulant segons l’avenç humà en l’ordre intel·lectual, social, moral,... d’un poble. Els valors en són part, i alhora el fonament de la resta de trets culturals. Crec que el toreig forma part del “patrimoni cultural”; és una tradició cultural, però del passat. De quan la força física i la valentia eren virtuts necessàries i molt valorades. Però no se’l pot considerar com a un símbol cultural propi de la societat actual. Perquè no encaixa amb els valors ètics i morals vigents. Segons la Unesco, “a través de la cultura discernim els valors i efectuem opcions”. La cultura ens ”humanitza”. El patiment és part indestriable de la vida, però no hem d’acceptar cap forma de patiment gratuït i innecessari com el que succeeix en el toreig. I menys si la única finalitat és la diversió i goig d’un altre ésser viu: l’home. També passa en altres tradicions culturals vigents -que cal també replantejar-, però és en les “corridas” on es manifesta amb una major crueltat. El toreig ni dignifica l’home ni cultiva cap valor moral. És totalment prescindible. Mantenir les “corridas”, com diu Esperanza Aguirre, perquè “des de temps immemorial està en la cultura espanyola” no és un argument vàlid.

Xavier Bigatà Viscasillas

Digueu "no" a la independència de Catalunya

Estic seguint amb atenció les consultes de independència que s'han vingut realitzant a diferents municipis de Catalunya. Els resultats que s'hi donen son reveladors: guanya per majoria aclaparadora el “si” i la “abstenció”. La interpretació que dono a aquests resultats, com persona que desitja la existència d'un estat català independent, és que son terriblement preocupants. Aquests referèndums no seran virtualment vàlids fins que no aconseguim que la gent que hi està en contra (de la independència vull dir) vagi a votar “no”. Francament, a mi hem deixaria molt més satisfet un referèndum amb una participació del 50% i amb una victorià del “no” per un 60%, per posar un exemple.

Necessitem identificar i convèncer, a un ample sector de la societat civil catalana, de que Catalunya pot arribar a ser independent, perquè s'hi posen realment en contra i es llancin en massa a votar “no”. Necessitem que votin “no” perquè aquest “no” validarà el nostre “si”. Un “si” momes té sentit si està confrontat a un “no” seriós, que ens prengui seriosament.

Hi han experts economistes que estan convençuts que una Catalunya independent ja hauria sortit de la crisi, si més no estaríem millor que ara, diuen. Estem en un moment immillorable per fer una política de barri (associacions de veïns, institucions municipals, educadors de barri, etc.) que arribi a les capes més desprotegides i que més malament ho estan passant, per convence'ls que tot això es possible. Cal provocar que la gent es prengui seriosament tot aquest proces perquè s'hi posin a favor o en contra, tant se val, sinó, la indiferència acabarà amb nosaltres, aquells que hi trobem sentit a tot aquest procés.

diumenge, 28 de febrer de 2010

El dit de l'Aznar (per Josep de la Casa)

En el Blog que el meu amic Josep de la Casa té a directe.cat, se hi pot llegir un article molt interessant que em prenc la llibertat de reproduir aquí, feia així:

--------------
El dit de lAznar

La imatge, d’entrada fa riure, i la dita aquella del “ha quedat ben retratat” li escau a la perfecció. Però la realitat, és que veure un ex-president de govern, i més aquest, aixecant el dit amb tota la simbologia que aporta el gest no en fa gens de gràcia.

El dit de l’Aznar és prepotència, arrogància, vanitat, supèrbia, superioritat, intolerància, menyspreu, falsedat, obscenitat.
El dit de l’Aznar simbolitza el fanàtic que porta a dins.
El dit de l’Aznar és la imatge d’un personatge que no troba el seu espai i ha perdut el nord.
El dit de l’Aznar és una metàfora d’un nacionalisme ranci que fa por i fàstic.
El dit de l’Aznar, és tot allò que m’allunya del país veí.
El dit de l’Aznar, és el dit d’un mal educat.
El dit de l’Aznar, com la seva cara, és en blanc i negre. Un rictus de cinisme perillós se li fa present en aixecar el dit als estudiants, i ens mostra el polític convençut que ha estat cridat per salvar la pàtria.
El dit, la cara i el bigoti de l’Aznar és tot allò que embruta i ens allunya de la política.
El dit és insult, la cara fa por, i el bigoti... el bigoti...
----------------

I com que a mí també m'agrada posar-hi cullerada hi afaxiré el meu comentari:

És lamentable que un dia que l'Aznar es decideix a aixecar el dit, no sigui per demanar perdó al mon sencer pel mal gust que va tenir governant aquest pais. Però no, no va fer això, sino que es va dedicar a fer un gest sense paraules (que és llest el punyetero), gest, que mitja espanya es dedica a interpretar i l'altra mitja a aplaudir. El dit de l'Aznar corre el perill d'empassar-se al seu propi creador, perquè gaire bé esta agafant personalitat pròpia.

En fi, el dit de l'Aznar, "la niña de Rajoy", el negre de Banyoles i el Pep Guàrdiola acabaran sent les reliquies que donaran vida a aquest pais, pais que, fiins ara, ningú a estat capaç de redressar. I això senyors, això..., quasi bé em fa més por que'l mateix bigoti! (que per cert, se'l ha mig rapat).

dimarts, 16 de febrer de 2010

Ernest Maragall

A veure, perquè hauria de plegar el Sr. Maragall? Es va limitar a expresar la seva opinó referent al govern del que forma part i en el que ell hi ha detectat cansament, a la vegada que troba a faltar un projecte compartit pels tres socis de govern. Davant d'aquesta declaració hi han hagut clams de la prensa, tertulians i polítics de que plegui. És que no es pot participar de una acció de govern tot i fent aquestes declaracions? És que no pot aportar res de positiu a un govern com aquest una persona que ha demostrat ser sobradament capaç en la gestió que li ha tocat desenvolupar? Jo penso que si.
Ara bé, el que no entenc és el que ha fet després. No puc entendre que un polític com ell hagi dit Didac on va dir digué. Per això si que el faria plegar.

dissabte, 13 de febrer de 2010

TELEFONIA PREMATURA

No fa guaires dies es va publicar una mena d’enquesta en la que s’expressava una estadística referint-se a l’edat que els nens comencen a tenir telèfon mòbil. De fet, això és simplement una dada, subjecta òbviament, a desencadenar diferents interpretacions i/o opinions. Jo personalment me’n vaig assabentar d’aquesta enquesta per la tertúlia d’en Basté a El Mon a RAC1. Vaig quedar sobtat de les opinions que els contertulians adoptaven: una actitud repressiva capa la tinença d’aquests aparells per part dels nens. Parlaven del telèfon mòbil com si fos una bé d’ostentació pública o un caprici completament inapropiat i perjudicial per la educació de les criatures. Nomes un dels allà presents va abordar el tema referint-s’hi com un recurs civilitzat que la tecnologia posa al nostre abast que cal que nens i nenes aprenguin a fer servir adequadament.
Ens agradi o no, el telèfon mòbil és un dispositiu que tard o d’hora la immensa majoria de la gent acaba emprant com eina de treball i vincle de connexió social, per no parlar de recurs de seguretat en situacions crítiques i no tant crítiques. Així que, senyors contertulians de El Mon a RAC1: cal introduir aquest aparell a la formació educativa de la canalla com fem amb la bicicleta, l’ordinador o la natació. No pot ser que puguin anar pel carrer amb consoles portàtils de 200 euros i no puguin portar un telèfon a la butxaca.