Les infraestructures per terra i Catalunya sota

No se si de catàstrofe, com diu ENDESA a través dels seus representants, però segurament estarem la majoria d'acord amb qualificar d'autèntic desastre el que va passar a la provincià de Girona el passat dilluns 8 de març com a conseqüència del temporal de neu. Convindreu amb mi que el concepte catàstrofe sol està lligat també a la pèrdua de vides humanes, i afortunadament en aquest cas això no ha estat quantitativament significatiu. Ara bé, més enllà del col·lapse i desconcert que es va produir el “dia de autos”, deixar aquest escandalós número de famílies, empreses i pobles sense subministrament elèctric, fins ja en parlarem quan, ens col·loca com a país en una en una posició estratègica, com a mínim inquietant.
Soc partidari de demanar responsabilitats a ENDESA, evidentment, però no per la reacció alhora de restablir el servei, que no se si es podria fer millor o no, jo crec que la situació no permet fer-ho de una manera molt més diligent. Si que és cert que la seva política informativa als ciutadans ha estat insuficient i del tot forassenyada, però considerant la desfeta de les infraestructures la reconstrucció portarà el seu temps i això és inevitable. Per tant, crítica a la inoperància alhora de informar sobre la planificació de la reconstrucció i a la prepotència no entonant un autèntic “mea culpa” davant la ciutadania.
Dit això, hem de tenir ben clar que com a conseqüència del temporal han caigut 33 pals de suport de diferents línies de distribució del subministre elèctric que son propietat de ENDESA i, si bé es cert que això a succeït perquè s'han produït unes condicions meteorològiques excepcionals, no per això aquestes condicions deixen de estar previstes a les normatives que s'han d'emprar pel disseny d'aquestes infraestructures. Si això fos així, la resta de infraestructures que estan sotmeses a les mateixes normatives, també haurien col·lapsat per aquestes condicions excepcionals de la meteorologia. D'aquesta manera haurien caigut els pals dels repetidors de telefonia mòbil, les torres de telecomunicacions i s'haguessin enfonsat els terrats dels edificis, que per normativa han de considerar les corresponents sobrecàrregues de vent i neu. Doncs això no ha passat, aquestes construccions han aguantat. Fins i tot han aguantat els cartells publicitaris.
Soc de la opinió que cal ser molt crític amb tot això i demanar responsabilitats a ENDESA per tenir una infraestructura infradimensionada a nivell resistiu, i el que és pitjor, fins a quin punt les estructures que encara no han caigut pateixen del mateix mal? Heu vist aquell anunci d'una assegurança que diu: quina probabilitat hi ha de que s'encasti una vaca a casa vostra, realment voleu pagar per això? Doncs això és el que ha passat, ens ha agafat la vaca amb els pixats al ventre, en aquest cas, jo diria que el toro.

“Corridas”. Supressió i cultura taurina (per Xavier Bigatà Viscasillas)

Benvolguts lectors,

Us transcric la carta pública del Sr. Bigatà, gaudiu-la perquè l'ha clavat.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Tres comunitats autonòmiques volen preservar la “Fiesta de los toros” declarant-la “Bien de Interés Cultural”. La Vanguardia inclou les cròniques sobre les “corridas” en l´apartat de “Cultura”. La cultura és el conjunt de tradicions i de formes de vida, tan materials com espirituals, d’un poble. Però els símbols culturals es van modulant segons l’avenç humà en l’ordre intel·lectual, social, moral,... d’un poble. Els valors en són part, i alhora el fonament de la resta de trets culturals. Crec que el toreig forma part del “patrimoni cultural”; és una tradició cultural, però del passat. De quan la força física i la valentia eren virtuts necessàries i molt valorades. Però no se’l pot considerar com a un símbol cultural propi de la societat actual. Perquè no encaixa amb els valors ètics i morals vigents. Segons la Unesco, “a través de la cultura discernim els valors i efectuem opcions”. La cultura ens ”humanitza”. El patiment és part indestriable de la vida, però no hem d’acceptar cap forma de patiment gratuït i innecessari com el que succeeix en el toreig. I menys si la única finalitat és la diversió i goig d’un altre ésser viu: l’home. També passa en altres tradicions culturals vigents -que cal també replantejar-, però és en les “corridas” on es manifesta amb una major crueltat. El toreig ni dignifica l’home ni cultiva cap valor moral. És totalment prescindible. Mantenir les “corridas”, com diu Esperanza Aguirre, perquè “des de temps immemorial està en la cultura espanyola” no és un argument vàlid.

Xavier Bigatà Viscasillas

Digueu "no" a la independència de Catalunya

Estic seguint amb atenció les consultes de independència que s'han vingut realitzant a diferents municipis de Catalunya. Els resultats que s'hi donen son reveladors: guanya per majoria aclaparadora el “si” i la “abstenció”. La interpretació que dono a aquests resultats, com persona que desitja la existència d'un estat català independent, és que son terriblement preocupants. Aquests referèndums no seran virtualment vàlids fins que no aconseguim que la gent que hi està en contra (de la independència vull dir) vagi a votar “no”. Francament, a mi hem deixaria molt més satisfet un referèndum amb una participació del 50% i amb una victorià del “no” per un 60%, per posar un exemple.

Necessitem identificar i convèncer, a un ample sector de la societat civil catalana, de que Catalunya pot arribar a ser independent, perquè s'hi posen realment en contra i es llancin en massa a votar “no”. Necessitem que votin “no” perquè aquest “no” validarà el nostre “si”. Un “si” momes té sentit si està confrontat a un “no” seriós, que ens prengui seriosament.

Hi han experts economistes que estan convençuts que una Catalunya independent ja hauria sortit de la crisi, si més no estaríem millor que ara, diuen. Estem en un moment immillorable per fer una política de barri (associacions de veïns, institucions municipals, educadors de barri, etc.) que arribi a les capes més desprotegides i que més malament ho estan passant, per convence'ls que tot això es possible. Cal provocar que la gent es prengui seriosament tot aquest proces perquè s'hi posin a favor o en contra, tant se val, sinó, la indiferència acabarà amb nosaltres, aquells que hi trobem sentit a tot aquest procés.

El dit de l'Aznar (per Josep de la Casa)

En el Blog que el meu amic Josep de la Casa té a directe.cat, se hi pot llegir un article molt interessant que em prenc la llibertat de reproduir aquí, feia així:

--------------

El dit de lAznar

La imatge, d’entrada fa riure, i la dita aquella del “ha quedat ben retratat” li escau a la perfecció. Però la realitat, és que veure un ex-president de govern, i més aquest, aixecant el dit amb tota la simbologia que aporta el gest no en fa gens de gràcia.

El dit de l’Aznar és prepotència, arrogància, vanitat, supèrbia, superioritat, intolerància, menyspreu, falsedat, obscenitat.
El dit de l’Aznar simbolitza el fanàtic que porta a dins.
El dit de l’Aznar és la imatge d’un personatge que no troba el seu espai i ha perdut el nord.
El dit de l’Aznar és una metàfora d’un nacionalisme ranci que fa por i fàstic.
El dit de l’Aznar, és tot allò que m’allunya del país veí.
El dit de l’Aznar, és el dit d’un mal educat.
El dit de l’Aznar, com la seva cara, és en blanc i negre. Un rictus de cinisme perillós se li fa present en aixecar el dit als estudiants, i ens mostra el polític convençut que ha estat cridat per salvar la pàtria.
El dit, la cara i el bigoti de l’Aznar és tot allò que embruta i ens allunya de la política.
El dit és insult, la cara fa por, i el bigoti... el bigoti...

----------------

I com que a mí també m'agrada posar-hi cullerada hi afaxiré el meu comentari:

És lamentable que un dia que l'Aznar es decideix a aixecar el dit, no sigui per demanar perdó al mon sencer pel mal gust que va tenir governant aquest pais. Però no, no va fer això, sino que es va dedicar a fer un gest sense paraules (que és llest el punyetero), gest, que mitja espanya es dedica a interpretar i l'altra mitja a aplaudir. El dit de l'Aznar corre el perill d'empassar-se al seu propi creador, perquè gaire bé esta agafant personalitat pròpia.

En fi, el dit de l'Aznar, "la niña de Rajoy", el negre de Banyoles i el Pep Guàrdiola acabaran sent les reliquies que donaran vida a aquest pais, pais que, fiins ara, ningú a estat capaç de redressar. I això senyors, això..., quasi bé em fa més por que'l mateix bigoti! (que per cert, se'l ha mig rapat).

Ernest Maragall

A veure, perquè hauria de plegar el Sr. Maragall? Es va limitar a expresar la seva opinó referent al govern del que forma part i en el que ell hi ha detectat cansament, a la vegada que troba a faltar un projecte compartit pels tres socis de govern. Davant d'aquesta declaració hi han hagut clams de la prensa, tertulians i polítics de que plegui. És que no es pot participar de una acció de govern tot i fent aquestes declaracions? És que no pot aportar res de positiu a un govern com aquest una persona que ha demostrat ser sobradament capaç en la gestió que li ha tocat desenvolupar? Jo penso que si.
Ara bé, el que no entenc és el que ha fet després. No puc entendre que un polític com ell hagi dit Didac on va dir digué. Per això si que el faria plegar.

TELEFONIA PREMATURA

No fa guaires dies es va publicar una mena d’enquesta en la que s’expressava una estadística referint-se a l’edat que els nens comencen a tenir telèfon mòbil. De fet, això és simplement una dada, subjecta òbviament, a desencadenar diferents interpretacions i/o opinions. Jo personalment me’n vaig assabentar d’aquesta enquesta per la tertúlia d’en Basté a El Mon a RAC1. Vaig quedar sobtat de les opinions que els contertulians adoptaven: una actitud repressiva capa la tinença d’aquests aparells per part dels nens. Parlaven del telèfon mòbil com si fos una bé d’ostentació pública o un caprici completament inapropiat i perjudicial per la educació de les criatures. Nomes un dels allà presents va abordar el tema referint-s’hi com un recurs civilitzat que la tecnologia posa al nostre abast que cal que nens i nenes aprenguin a fer servir adequadament.
Ens agradi o no, el telèfon mòbil és un dispositiu que tard o d’hora la immensa majoria de la gent acaba emprant com eina de treball i vincle de connexió social, per no parlar de recurs de seguretat en situacions crítiques i no tant crítiques. Així que, senyors contertulians de El Mon a RAC1: cal introduir aquest aparell a la formació educativa de la canalla com fem amb la bicicleta, l’ordinador o la natació. No pot ser que puguin anar pel carrer amb consoles portàtils de 200 euros i no puguin portar un telèfon a la butxaca.

EL VIRUS DEL PAPILOMA HUMÀ (VPH)

L’altre dia em vaig trobar amb una situació curiosa envers a prendre una decisió sobre vacunar o no a la meva filla contra el VPH. Resulta que per administrar aquesta vacuna cal l’autorització paterna, cosa que trobo bé, però també trobaria bé tenir la informació suficient per pogué prendre aquesta decisió amb una mica de criteri. Jo no tinc aquesta informació, apart dels casos que han sortit a la premsa on, sembla ser, s’han desenvolupat reaccions adverses front la vacuna. Sense anar més lluny, l’últim cas es va donar a Anglaterra no fa gaires dies.

No em queixo pas de no estàr prou informat, perquè pot ser podria haver-ho fet pel meu compte més profundament del que ho he fet. El que si vull plantejar és que tinc més informació del col·legi de com organitzaran els actes de final de curs o de la castanyera que dels riscos que assumim al administrar aquesta vacuna. Poso pel mig al col·legi perquè aquest es l’espai que la sanitat pública ha triat per desplegar la vacunació dels nens, no perquè consideri que el personal docent hi tingui res a veure.