dimecres, 16 de març del 2011

Il·luminació pública amb llums LED

D. Miguel Sebastian Gascón, ministre de industria, turisme y comerç, ha desenvolupat un pla d’estalvi energètic estatal basat en diferents accions correctores, entre les que s’hi pot destacar: el increment del rebut de la llum, el canvi de neumàtics als vehicles, la disminució de la velocitat màxima a autopistes i autovies o la substitució de l’enllumenat públic per il·luminació basada en tecnologia LED. I és precisament d’aquesta última, l’enllumenat tipus LED (Light Emision Diode), sobre la que voldria fer una petita reflexió tècnica.

La implantació d’aquest sistema d’il·luminació te moltes possibilitats de generalitzar-se en un futur pròxim, sobre tot pel que representa a nivell d’estalvi energètic. És cert que hi han qüestions que no podem ignorar, com per exemple les que fan referència a la seguretat. Els LED produeixen llum blanca i aquesta llum afecta directament a la melatonina. Es tracta d'una hormona que controla el ritme circadià del cos i el protegeix de diverses malalties degeneratives. Tampoc podem ovbiar altres qüestions de caire econòmic com ara el fet de que no sempre la llum LED és la més eficient, ja que en alguns casos fa falta més energia per arribar a la mateixa lluminositat.

Dit això, el que a mi em costa més d’entendre és que, des de l’administració, es promogui substituir precisament els equips lumínics més eficaços que actualment tenim instal·lats. No sé si recordeu que, no fa molts anys, es van canviar la majoria de les llums de vapor de mercuri que quedaven en l'enllumenat públic, per les de vapor de sodi, o sigui les de llum blanca per les de llum groga. Si deixem de banda els LEDS, l'enllumenat basat en vapor de sodi és el de més alt rendiment que tenim instal·lats en l'actualitat, si més no pel que fa referència a l'enllumenat públic.

Que vull dir amb tot això, que no puc entendre perquè no es comença per promoure la substitució d'altre tipus d'enllumenat, com ara el que podem trobar a oficines, industries i habitatges. que presenten rendiments lumínics molt menys satisfactoris.

dilluns, 14 de febrer del 2011

El valor del respecte (Xavier Bigatà Viscasillas

DIARI AVUI. Carta del dia

El valor del respecte

04/02/11 02:00 - Sabadell - Xavier Bigatà Viscasillas email protegit

Fa temps que, des de diferents àmbits, se'ns alerta de la falta de valors sòlids en la nostra societat. Un dels valors que manca és el respecte a l'altre quan aquest pensa d'una forma diferent de la pròpia. Tot i conèixer com sol expressar-se el Sr. Vidal Quadras, m'ha sorprès la seva –per mi– intolerable, injustificada i innecessària manca de respecte que ha mostrat cap al president Jordi Pujol. Una triple manca de respecte: la que qualsevol ciutadà ha de tenir cap a un altre; la que qualsevol català ha de tenir cap a qui ha estat president del seu país; i la del respecte que s'espera d'un polític professional cap a un altre. El Sr. Vidal Quadras faria molt bé de llegir el butlletí setmanal que edita el Centre d'Estudis Jordi Pujol. Entre d'altres coses, hi ha escrits d'intel·lectuals de prestigi, referències bibliogràfiques i enllaços amb webs especialitzades que li permetran aprendre el que són els valors humans; i en concret aquell que al Sr. Vidal Quadras més li fa falta: el respecte a l'altre i a la diversitat. No tot s'hi val, Sr. Vidal Quadras; ni tan sols en el seu bloc ni en les tertúlies en les quals vostè participa.

divendres, 21 de gener del 2011

17 AUTONOMIES O AUTONOMIA DIFERENCIAL

Ara se'n parle molt, la premsa en va plena, de la insostenibilitat (econòmica) de l'estat de les autonomies. No he estudiat els números, però suposem que si, que realment i en els temps que corren, l'estat de les autonomies és econòmicament inviable (hipòtesi certa). Les autonomies són (o haurien de ser) una qüestió política, mai econòmica. Això no vol dir que no hagin acabat esdevenint en un problema econòmic, i no cal que perdem el temps en negar-ho per que les conseqüències ja les estem patint. Dividir l'estat espanyol en disset autonomies és una monstruositat innecessària que acabarà per malmetre el sistema, i sinó al temps em remeto. Ara bé, la qüestió és: perquè n'hem de tenir disset? Si assumim que la naturalesa del estat autonòmic és política, vol dir que es tracta d'un reconeixement polític de un fet diferencial (idiomàtic, cultural, social, etc.), quin significat tenen comunitats autònomes com la de Madrid o La Rioja?, per posar dos exemples dels quinze que podria posar. Tots sabem que la creació de 17 autonomies va estar sempre al servei de no reconèixer aquest fet diferencial, allò que diuen del “cafè per tothom”. Si considerem que Espanya ja ha assumit fa temps que el País Basc es un parèntesi de l'Estat i que és una batalla perduda, llavors la conclusió es molt simple: catalanes i catalans, en aquesta lluita estem sols. El perill que correm és que el propi sistema perverteixi el plantejament, partint d'una hipòtesi certa per arribar a una conclusió falsa o inconvenient per a Catalunya. El pas que ens toca donar a Catalunya no és ni de bon tros la independència sinó l'Autonomia Diferencial. Al meu entendre això passa inevitablement per modificar l'estat de les autonomies, passant-lo de 17 a 2.

dissabte, 20 de novembre del 2010

EL COTXE ELÈCTRIC. UNA OPCIÓ RIDÍCULA PER L'UTILITARI PARTICUAR?

El cotxe elèctric és un medi de transport particular de poques prestacions: baixa potència, petit, poca autonomia i econòmicament difícil d'abordar. Però aquesta definició també va ser aplicable, en el seu moment, a la televisió de plasma i, tot i així, ens en vàrem sortit. Ara les teles son grans, amb moltes prestacions i assequibles per un segment prou ampli de la població. Per tant, dono per fet que el cotxe elèctric també s'impregnarà de prestacions tècniques satisfactòries i de fàcil accessibilitat econòmica.

Però, aquest no es el tema que ens hauria de amoïnar. L'idea que ens inculca el discurs “sostenible” és que, malgrat tot, el cotxe elèctric és un cotxe verd. Ah! Si és verd la cosa canvia, les prestacions, l'autonomia i el preu, ja poc importen, per que, què no hem de fer pel medi ambient, oi?

Suposem que s'imposa aquest discurs, “sostenible” vull dir, i anem tots en cotxes verds. Hi ha un principi fonamental de la física terriblement obstinat: l'energia ni es crea ni es destrueix, únicament es transforma. Es a dir, l'energia la podem transformar en un altra forma d'energia o en treball. La energia elèctrica, llampecs a part, és el resultat de la transformació d'algun altre tipus d'energia: cinètica (salts d'aigua), crema de combustibles fòssils (petroli i derivats), nuclear (per tots àmpliament coneguda) i alternativa (eòlica, fotovoltaica, biomassa, etc.). Doncs, com anava dient, si anem tots en cotxes verds a fer les mateixes coses que ara fem amb els cotxes, diguem-ne “marrons” per exemple, la quantitat de treball absolut que s'haurà de realitzar en termes energètics serà aproximadament el mateix.

Per tant, tots aquest combustibles fòssils que ara anem cremant, cadascú al nostre cotxe “marró”, s'hauran de cremar a les noves centrals tèrmiques, centrals que s'hauran de construir per satisfer tot aquest excés d'energia elèctrica que requeriran els cotxes verds. Ah! Que la idea no era contaminar cremant combustibles fòssils, doncs haurem de construir més pantans per fer´hi centrals hidroelèctriques. Ah! Que quan hi ha sequera això no serveix i a més a més son una agressió al ecosistema, doncs haurem de construir més camps d'horts fotovoltaics i omplir les muntanyes d'aerogeneradors. Ah! Que això és contaminació visual i els ocellets se hi estampen i es moren, doncs no ens quedarà més remei que anar a parar a les centrals nuclears. Ah! Que nuclears no, gràcies.

No ens enganyem, els cotxers verds potser revolucionaran el sector energètic. Fins i tot aconseguiran enviar la contaminació fora de les ciutats, però no la eliminaran. De fet, parlant de desplaçar la contaminació, encara es pot trobar algun avi per algun poble de Catalunya que diu que anar a cagar al bosc era d'allò més “sostenible”. Potser si, quan eren quatre els que hi anaven, però que passaria si ara anéssim tots a cagar al bosc.

dissabte, 6 de novembre del 2010

La publicitat dels bons (Carta de Xavi Bigatà Viscasillas al director de La Vanguardia, publicada en la edició paper del 5/11/10)

El passat dia 5 de novembre, en Xavi Bigatà Viscasillas va publicar aquesta carta al director de La Vanguardia:

El Govern de la Generalitat està fent una campanya de propaganda que deu ser l'enveja de qualsevol empresa privada. Anuncis en mitjans de comunicació i falques publicitàries als carrers de moltes ciutats. Quin cost ha tingut aquesta campanya? Calia fer-la tenint en compte que ja se'ns havia explicat abastament i que s'havia publicitat gratuïtament ser notícia i comentari diari en tots els mitjans de comunicació públics i privats? Calia fer-la si la previsió dels analistes era que en pocs dies es col·locaria l'emissió, com ha passat? Qui ha pagat la campanya publicitària, la Generalitat o les entitats financeres que tindran un 3% de comissió? El cost d ' aquesta campanya encareix encara més una operació que molts analistes defineixen com a massa costosa per a qui emet els bons. Massa costosa pels ciutadans de Catalunya.

Per això també crec que falten més explicacions sobre què passarà l'endemà que una Generalitat amb problemes de finançament s'hagi gastat tots aquests diners. Diners que haurà de retornar amb el 7,75% d'interessos i comissions. Sembla que aquesta emissió és una fugida endavant que implica tenir pa per avui i gana per demà.

divendres, 22 d’octubre del 2010

The Grand Design de Stephen Hawking

Han creat molt rebombori, entre alguns sectors de la societat, les afirmacions envers l'existència de Deu que el astrofísic britànic Stephen Hawking fa en el darrer llibre que ha publicat: The Grand Design. A la pregunta: L'univers necessita un creador? Respon rotundament que NO. De fet, ja ho va dir Borges: "La teología es literatura fantastica y Dios su mayor creación". L'univers es va crear de manera espontània com una conseqüència inevitable de les lleis de la natura. I amb aquesta afirmació el Sr. Hawing ha aconseguit posar d'acord, per un cop a la vida, als representants de les principals religions (cristiana, jueva i musulmana) en rebutjar els seus arguments. Però el que no te rebuig són els arguments que estan amprant aquest notables. Sense anar més lluny, el rabí cap dels britànics s'ha permès afirmar que “a la Bíblia senzillament no l'interessa com es va crear l'univers”. Això considerant que el primer llibre de la Torah (y la Bíblia) es diu Gènesis y precisament explica com es va crear l'univers.

Ara bé, tot això era bastant previsible. Però a mi, el que m'ha cridat poderosament l'atenció d'aquest llibre és un altra cosa, i com que no soc traductor d'anglès la deixo anar tal i com la diu: "Traditionally these are questions for philosophy, but philosophy is dead. Philosophy has not kept up with modern developments in science, particularly physics. Scientists have become the bearers of the torch of discovery in our quest for knowledge". Bé, doncs d'això no en diu ningú res o, si més no, jo no ho he sabut trobar per enlloc. Aquesta falta de resposta per part dels intel·lectuals si que la trobo preocupant, a no ser que assumirem el fet que aquests intel·lectuals estan d'acord amb el Sr. Hawking, fet que encara trobaria molt més inquietant.
.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Els “cuentapropistas” Cubans

Un home es troba una làmpada màgica, la agafa i el geni li diu: et concedeixo un desig. L'home li va contestar: doncs... vull no posar-me mai malalt. Concedit!, li va dir el geni i el va convertir en treballador autònom. Jo tinc un paren, allà per l'Aragó que un dia em va dir; “si quieres salir por ahí el fin de semana en moto y hacerte daño tinenes que ser asalariao!, sinó, date por por jodio”. És un treballador autònom, el pobre, i va anar coix a treballar una bona temporada.

Un “cuentapropista”, en diccionari crioll, és aquell que treballa per comte i risc, o sigui allò que vulgarment s'anomena un treballador autònom. Ara resulte que el Raul Castro ha obert la veda per legalitzar els “cuentapropistas” i així els cubans puguin deixar de ser funcionaris per treballar per compte propi muntant petits negocis (paletes, agricultors, etc.). O sigui, podran fer el que ja feien clandestinament però pagant impostos i perdent prestacions socials.

Algú els hauria d'avisar a aquesta gent del enrenou en el que s'estan posant, algú els hi hauria de dir que no podran estar mai més malalts i que si no treballen no guanyaran ni tant sols el miserable sou que guanyaven abans. Algú els hi hauria de fer saber que estan perduts, que no gaudiran mai més de cap prestació social i perdran tots els drets que els hi quedaven. Algú els hi hauria de dir...