dijous, 22 d’abril del 2010

S'ha mort Juan Antonio Samaranch


En alguna tertúlia radiofònica, ja s'està discutint si cal posar-li el seu nom a un carrer de Barcelona. Carrer de Juan Antonio Samaranch o millor, Avinguda de Juan Antonio Samaranch o fins i tot perquè no, Plaça de Juan Antonio Samaranch. Estem parlant d'aquell que encara aixecava el braç en el ben avançat tardofranquisme.

Ara no us avorriré amb el currículum d'en Samaranch però, coses bones i interessants n'ha fet, i per Catalunya, també. Hi ha qui parle d'en Samaranch com un ambaixador de l'esport al mon, i fins i tot han arribat a dir que ha estat el millor representant internacional que ha tingut Espanya, i també algú el defineix com qui va portar les olimpíades a Barcelona, no ens enganyem, això ens toca la fibra a gairebé tots. Però, assumint que algú més hi va deure col·laborar amb això de les olimpíades, admetem que la seva intervenció va ser determinant alhora de portar-les aquí. No cal dir que aquest esdeveniment va col·locar Barcelona al “mapa mundi” amb una contundència fins aleshores totalment desconeguda. Doncs, gràcies Juan Antonio, moltes gràcies per tot.

Ara bé, també podríem especular amb la idea de que, si persones de la seva rellevància i capacitat no haguessin venut ni posat el seu talent al servei del règim franquista, potser no hagués calgut una olimpíada per treure Barcelona, Catalunya i Espanya de les cavernes europees. Si persones com Samaranch, que han gaudit d'aptituds i capacitats per fer coses importants, no haguessin dedicat els seus esforços a sostenir i enriquir un règim que es va dedicar a esfondrar i empobrir la dignitat dels espanyols, portant el país a la decrepitud més absoluta, no hagués calgut córrer després, a organitzar mundials_82 i barcelones_92 de la ma d'aquests mateixos “fulanos”, per demostrar al mon, que quaranta anys de misèria humana no ens havien deixat absolutament idiotitzats.

Jo li dedicaria un pou, El Pou de Juan Antonio Samaranch, perquè puguem refrescar les idees quan arribin temps de sequera mental.

3 comentaris:

  1. Juan Antoni Samaranch encarna la imatge del camaleó socio-polític; a sia d´aquella persona que té la -no gens fàcil- capacitat d´adaptar-se als temps canviants; un supervivent dels òrgans de poder. Que és capaç de fer-ho aconseguint que "se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. És de les poques persones que, faci el que faci, sembla que ho faci pel benefici de la societat "del moment". Aconsegueix que, avaluant cada una de les seves accions dins del temps concret en que vivia, sigui difícil retreure-li quelcom. Però: ho feia pel benefici de la societat, pel "bé comú"???; o tenia l´habilitat de que ho semblés quan en el fons s´assegurava, en cada moment històric concret,el mantenir una posició que li permitia relacionar-se amb els organs de poder?. O sia, era una persona honesta amb si mateixa??; amb els seus actes. Especulacions al marge, crec que només ell ho podria explicar. I exemples similars no en falten: el Sr Fraga Iribarne; el Sr. Jordi Fernández Diaz, etc...I no només individuus que venen de la dreta conservadora centralista més recalcitrant; sino també tots aquels polítics hereders de la "gauche divine", persones de ideologia del més esquerranosa de boqueta, però amb un paladar del més exquisitament burgués. Tots ells, siguin de la ideologia que siguin, utilitzen la hipocresia, el cinisme, el populisme, la manipulació interesada junt a una manca d´una ètica "d´autoregulació personal" per treure profit personal utilitzant la democràcia i l´estat de dret per als seus beneficis propis.

    ResponElimina
  2. Josep Mª, molt ben dit, cuatre fotos i quatre alusións dels darrers anys no poden esborrar un passat tan pròxim i aniquil.lador de ments com el Franquisme, i ell i colaborava.

    ResponElimina
  3. Jo no tinc ni idea de qui és en Juan Antonio Samaranch per la meva escassa edat, però sols dir que la ultima frase identifica a en Josep Mª com a la unica persona capaç d'escriure una entrada així. Sutil però amb mala ostia XD.

    ResponElimina